Marta Llorens

INVITACIÓ

Les corrides de braus són avui un fet que genera una gran controvèrsia.
Una controvèrsia que està en la política catalana, al sí del Parlament de Catalunya, als mitjans de comunicació: els nacionals, estatals i estrangers. Una controvèsia , que està al carrer.

I tot i que sóc molt conscient que hi ha d’altres qüestions més urgents a resoldre en la nostra societat, aquesta, no és insignificant.

Que hi hagi o no corrides de braus, té molt a veure en el model de societat que volem , i  en quins són els valors que volem transmetre a les futures generacions.

Ja he après, que les qüestions que tenen a veure amb els valors, són sempre controvertides. La tolerància i la llibertat d’uns, ofèn i envaeix la tolerància i la llibertat d’altres.

Jo, em declaro intolerant amb qualsevol tipus i nivell de violència.

Hi ha quelcom, que encara no he entès  en aquest debat. Les raons d’aquells, que en nom  d’un VALOR com és la llibertat, puguin seguir tolerant que el patiment, la violència i la mort siguin un espectacle, del que fruir. I més, quan del seu vot, en depèn el resultat.

Quant la tristesa i la buidor són l’únic sentiment

Ara, ja fa uns mesos, desprès del tràgic Incendi Forestal d’Horta de Sant Joan, hom només es pregunta; valia la pena una Comissió d’Investigació al Parlament de Catalunya ?

Per tots aquells que han perdut un ésser estimat , amb plena vitalitat, al vell mig de la vida, la pregunta no és tant simple.

Ell, ja no hi és. I jo, facin el que facin, en aquesta refotuda Comissió, el recuperaré? NO

Podré suportar, tornar-ho a reviure? Podran ,els seus pares, els meus, els fills, els germans, els amics, els companys? Podran, tots aquells que els estimaven ?

Només haurà valgut la pena, si entre tots, som capaços d’escatir la veritat i aquesta serveix per d’altres.

Gràcies, no tots, ni  totes, ens hi juguem la vida. Ni la nostra, ni la dels nostres.

Vilanova i la Geltrú

Comissió sobre els Drets de les Dones perquè expressi la seva opinió i les seves recomanacions sobre els nous usos del temps, la conciliació i les polítiques públiques per la igualtat. Intervenció.

Desprès de vàries compareixences, a la Comissió dels Drets de les Dones al Parlament de Catalunya al voltant dels usos del temps, vinc a unes conclusions senzilles, però de sentit comú.

El temps és un dels bens més escassos en la nostra societat.
Al llarg d’una vida,  no tenim les mateixes necessitats,  pel que fa a l’ús del temps.
Homogeneïtzar l’ús del temps, per a tothom, i de manera continua, al llarg d’una vida és una estupidesa.
L’autogestió del temps i la seva distribució, millora la qualitat de vida de les persones però al mateix temps garanteix l’ organització, cohesió i benestar d’ una societat.

Espai, silenci i temps…

Ponent:                  Pere Junyent.    Empresari i advocat.

Presentació:           Jordi Sala.         President Comissió Agricultura.

Presideix l’acte:      Marta llorens     Vicepresidenta  coordinació  comissions. 

Auditori de la seu d’UDC carrer Nàpols, 35 de Barcelona, dimecres 17 de febrer de 2010 a les 19:00 hores.

VEGUERIA DEL PENEDÈS
Qui ens vol aixecar la camisa?

El País està vivint uns moments difícils, amb una crisis econòmica i política molt severa que comporta unes greus conseqüències socials.

La manca de recursos, és a dir, de diners, que pateixen massa famílies i persones en la nostra societat, ens ha portat a triplicar les demandes socials.

L’atur, la destrucció de llocs de treball, el tancament o fallida de petites i mitjanes empreses així com d’ autònoms, ens porta a una situació de franca precarietat personal, familiar i col•lectiva i a una profunda inseguretat en termes de futur.

Les administracions públiques: des dels Ajuntaments, passant pels Consell Comarcals fins arribar a la Generalitat, es troben en un estat de precarietat econòmica, en el qual difícilment es podrà donar respostes a aquells que ho necessiten.

I si els diners per a donar respostes a les necessitats de les persones han de venir del nou sistema de finançament aprovat pel govern tripartit, cal recordar que, si bé enguany ens ha d’ aportar aproximadament 2.100 milions d’ euros, aquests ens serviran de ben poc, desprès d’haver renunciat al cobrament del deute de 8.000 milions d’euros en concepte de lleialtat institucional que inclou, entre d’altres conceptes, la major despesa derivada de l’aplicació de la llei de la dependència.

I si a més, tenim present que en aquest any haurem de fer front també a la devolució de 1000 milions d’euros en concepte de diners ja cobrats per una previsió maldestre del nostre govern, el govern tripartit, per haver pressupostat uns ingressos erronis i a tot això, hi afegim , com és el cas, la reducció de 10.000 milions d’euros a costelles de municipis i comunitats autònomes, en funció del pla anunciat pel govern Zapatero dins el pla d’estabilitat de l’Estat, la situació, francament, no és per tirar-hi coets.

Intranquils com estem per la situació econòmica (deixaré al calaix i per un altre dia, la sentència pendent del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, referendat pel poble de Catalunya), malgrat tot això, que demostra que no ens trobem en el millor moment per tirar endavant una llei d’organització territorial, el tripartit la vol aprovar i ho vol fer com sigui, a corre cuita, seguint la màxima del tot si val.

La vol aprovar sense convicció, però amb el convenciment que servirà per distreure i amagar la seva mala gestió, i el pitjor del cas: Intentant donar-nos gat per llebre.

Una vella reivindicació, com és l’organització territorial pròpia pel nostre País, si es vol fer bé, s’ha de fer des de la serenor, al inici d’una legislatura tenint i esmerçant prou temps per escoltar la veu del territori, per cercar el consens polític a Catalunya i garantint que tots els diputats catalans forçaran a Madrid les modificacions que l’han de fer viable, com la modificació de la LOREG , dels límits provincials…sinó, de que servirà?.

A més, hauria de ser una llei que realment obeís a una estructuració i ordenació racional, ben pensada, on es concretessin competències, funcions, finançament, calendari d’execució dels traspassos, de la supressió de les Diputacions i la modificació del seus límits, així com els canvis necessaris de la LOREG …fets, que avui per avui, no es donen.

Res d’ això no es concreta en aquest projecte de llei, sembla ben be, que el govern tripartit aspiri exclusivament ha canviar els rètols de les Diputacions per els de Vegueries, poca cosa més.

Si a totes aquestes mancances, hi afegim una òptica que obeeixi estrictament als interessos del Penedès encara hi ha més incerteses. Aquest projecte de llei que hauria de ser l’oportunitat de reconèixer i crear la nostra Vegueria pot acaba esdevenint, la llei que tanqui la porta a aquesta possibilitat .

El projecte de llei apropat per Govern el 2 de Febrer de 2010, i que va entrar al Parlament de Catalunya aquest dimarts, estableix en l’article 6
la creació, modificació i supressió de vegueries a proposta del municipis i vegueries en l’apartat 2 “ La proposta de modificació del territori veguerial l’exerceixen les Vegueries interessades. L’Òrgan plenari. Dels respectius consells de vegueria ha d’aprovar la proposta de modificació per dues terceres parts del nombre legal dels seus membres.”

El que ens està dient aquest projecte de llei, tal com està plantejat, és que una vegada aprovat, qualsevol canvi o modificació requerirà també del vist-i-plau de la Vegueria o Vegueries que es vegin afectades per la proposta de modificació. En altres paraules, que tota proposta de creació d’una nova vegueria ve acompanyada de la necessària modificació de les existents, es a dir, que dependrà també del consentiment de les ja creades.

En el nostre cas, des del Penedès com que la Vegueria de Tarragona i Barcelona ja estaran creades per aquesta llei, si volem Vegueria Pròpia haurem de demanar permís a Tarragona i a Barcelona.
Encara que el Penedès tinguem dues terceres parts d’acords municipals, comarcals i de població, l’última paraula, qui aprovarà o no la proposta seran les dues terceres parts dels municipis, població i dels plens dels consells Veguerials de Tarragona i Barcelona.

Com és possible, que essent la voluntat molt majoritària, de més de dues terceres parts dels municipis i de la població del territori corresponent a una futura Vegueria del Penedès i a més, la aposta política de CIU, ERC, ICV-EUA, PPC i CUP del nostre territori, la Vegueria del Penedès, no aparegui en el projecte de llei?
Si hi ha voluntat política per reconèixer i crear la Vegueria del Penedès, perquè no s’inclou ara ?
Voleu dir que una vegada constituïdes les Vegueries de Tarragona
i Barcelona aquesta modificació serà senzilla?
Voleu dir que aquesta Llei ens ho farà més fàcil?
Per què el Penedès no i si Terres d’Ebre, Catalunya Central, Alt Pirineus i Aran?
Voleu dir que no ens estan aixecant la camisa?

Tot fa pensar que si el tripartit tingues la intenció sincera de crear la Vegueria del Penedès hauria previst una disposició transitòria igual que fa el projecte de llei amb Terres d’Ebre, Catalunya Central, Alt Pirineus i Aran.

Al final ens trobarem en la paradoxa que amb aquesta Llei aprovada, la creació de la Vegueria del Penedès tindrà més traves que sense ella.
Marta Llorens
Vicepresidenta Comitè de Govern d’ U.D.C.
Diputada al Parlament de Catalunya per CIU

Ahir el Molt Honorable expresident de la Generalitat Jordi Pujol va manifestar,en unes declaracions a TV3 recollides per EFE , una sabia conclusió pel que fa a com afrontar una eventual retallada de l’Estatut.

Em congratula veure com l’expresident mante posicions de moderació i de pragmatisme, si més no, en temes de país.

Ja se sap que a la vida, una cosa és el que és vol i una altre el que és necessita.

¿Serà que el expresident Pujol també comparteix la necessitat de una resposta com més consensuada millor entre les forces polítiques de Catalunya, una visualització contundent de país a l’ estil de la del 7 d’octubre passat reclamant el finançament que Catalunya necessita?

Em congratula encara més , veure com l’expresident Pujol se suma a la posició ja expressada per Duran i Lleida en nom d’UDC , tot i que dit per Duran ,curiosament, la qüestió deixa de ser de país a ser de Federació.

Què hi farem, qui obre camí corre més riscos, però no per això deixa d’avançar.
Ja se sap: a la vida no tot el que és necessita és vol.

Coincideixo amb l’ expresident que el país ja està prou sacsejat i castigat. Tant de bo, ell coincidís amb mi que la federació de CIU també ho està.

Som molts els que defensem la necessitat d’una segona transició, que resitui Catalunya en fora però també Catalunya endins. Una Catalunya endins que entén i assumeix que la Catalunya del S.XXI no és, per be i per mal, la mateixa que la del darrer quart del S.XX.

En política , com en economia, moviments socials, cívics… els espais d’interrelació són cada dia més amplis i oberts. Tancar-se al blanc o negre , als bons o als dolents, a Montilla o a Mas no és, al meu entendre, un bon camí.

On queden sinó Duran i Lleida, Pelegri, Felip Puig, Recoder, Castells, Tura, Iceta, Carod, Pujcercos, A. Simó, Saura, Herrera , A.Sanchez, Nebrera, ….

En termes de país : pobra Catalunya si nomes tingués dos lideratges politics. Una altre cosa és que t’agradin molt, poc o gens.