NINGÚ ENS MARCA EL PAS
Divendres passat va tenir lloc al carrer Nàpols 35 de Barcelona una reunió entre el PSC i UDC, una reunió que ha aixecat molta polseguera i que tot apunta, malauradament, que ho continuarà fent, si no es posa seny.
Sorprèn veure com certa classe política s’escandalitza pel fet que partits polítics catalans es reuneixin per parlar d’allò que ens afecta a tots:
La crisi econòmica.
El finançament de Catalunya, element cabdal per alleugerir les conseqüències de la crisi, que és i serà realment dolorosa .
La sentència del Tribunal Constitucional sobre el nostre Estatut, que sempre hem defensat com a constitucional. I no crec que ajudi el prejutjar un altre escenari.
Ara bé, si algun dia arriba una sentència adversa, ¿algú pot dubtar que la millor resposta que pot donar Catalunya no és la del major consens possible entre tots els que defensem el contingut i la constitucionalitat de l’ Estatut?
Sempre he cregut que l’alçada política, com la personal, es demostren en temps de dificultats, i això implica aparcar legítimes aspiracions personals i partidistes i contribuir a donar respostes efectives als problemes de les persones.
O és que hi ha quelcom que angoixi més que no poder arribar a final de mes?, o no poder pagar l’hipoteca on s’aixopluga la teva llar? O no poder continuar donant als teus el mateix nivell de vida que han tingut fins fa pocs mesos? Això és, al meu entendre, una autentica situació d’excepció.
Hi ha moments en la història dels pobles que el patriotisme es demostra practicant la generositat i no furgant en les debilitats.
D’altra banda des del punt de vista estratègic, en cap cas vull seguir veient la força política majoritària del país reduïda a l’ ostracisme que implica la impossibilitat de pactar amb ningú.
Obrir ponts de diàleg amb d’altres partits polítics catalans no pot ser considerat un acte descabellat, sinó tot el contrari i que ningú no pateixi: fa 77 anys que sabem que diàleg no implica renúncia. Fa 77 anys que ningú ens marca el pas.
